Page 2 - Acta de Junta Directiva de SMAP 30-03-2022
P. 2
inimitzar els riscos. Tampoc no podem contribuir a l'exclusió social als celíacs dient-los
que no poden anar a dinar fora de casa si no hi ha cap espai acreditat a la teva localitat, i és
més, considera que la vida del celíac s'ha de normalitzar el màxim possible per no
estigmatitzar-los i s'ha de fer de manera que els empoderem per tal de minimitzar els riscos
de transgressions involuntàries per contaminació amb gluten.
S'inicia un debat entre l'Eduard i l'Elisa, ja que la segona considera que no està d'acord en el
que comenta en Eduard, al·legant que l'associació només ha de donar informació rigorosa i
la realitat és que no hi ha cap rigor en afirmar que es vagi a un establiment no acreditat amb
una mínima seguretat només formulant unes quantes preguntes, i a més considera que hi ha
un problema d'acceptació de la realitat per part del celíac, qui en moltes ocasions sembla
que no vulgui acceptar que pateix una patologia crònica, i que com en qualsevol malaltia
crònica això té uns condicionats i/o limitacions. I en el cas de la celiaquia, el cert és que és
difícil sortir a dinar a fora amb seguretat. Comenta que té por que els establiments
acreditats no entenguin el concepte de decàleg i puguem perdre acreditacions
La Irene considera que és cert que els establiments acreditats fan un gran esforç per
acreditar-se i poden sentir-se menyspreats si veiem que donem un decàleg per anar a
qualsevol lloc que compleixi uns quants paràmetres.
La Maribel comenta que nosaltres com entitat i tenint en compte que som el referent en
aportar rigor, i molts pacients ens consideren "l'organisme oficial", no podríem donar
aquests tips, però podríem fer que algunes pautes les donin bloguers o altres influencers.
L'Eli torna a perdre la paraula per comentar que no entén en quin moment hem passat de
demanar als bloguers que informin del projecte acreditació, a pensar en què donin tips per
anar a restaurants si no troben d'acreditats. Considera que fer aquests tips és irresponsable
per part nostre. La realitat és que no és segur.
La Míriam considera que el podcast els membres de la junta el vam escoltar coaccionats pel
debat que s’estava tenint internament i vam estar especialment atents a si s'estava donant
un decàleg o no, però creu que si un l’escolta sense aquesta fixació segurament el que
s’arriba és a la conclusió de que l’opció segura és anar a un establiment acreditat. També diu
que no donaria un decàleg per menjar anar fora de casa a llocs no acreditats, perquè
realment no és segur, això no obstant, si empoderar-los en la línia que ja es va fer anys
enrere donant la informació de com cuinar a casa de manera segura (saler, etc..)
La Núria diu que s'ha de tenir en compte la feina que es fa per acreditar, però també s'ha de
tenir en compte la realitat del territori i que hi ha llocs on no hi ha res. No veu fer un decàleg
per menjar fora de casa, però si caldria veure com donar solució a les necessitats dels
pacients que no tenen opcions acreditades a l’abast.
La Maribel comenta que el problema no es limita només a restaurants, sinó també hospitals,
etc… i diu que potser podem explicar bé el que ha de tenir un establiment per ser apte i
poder-se acreditar, la Irene comenta que és una manera de fer valdre el projecte
que no poden anar a dinar fora de casa si no hi ha cap espai acreditat a la teva localitat, i és
més, considera que la vida del celíac s'ha de normalitzar el màxim possible per no
estigmatitzar-los i s'ha de fer de manera que els empoderem per tal de minimitzar els riscos
de transgressions involuntàries per contaminació amb gluten.
S'inicia un debat entre l'Eduard i l'Elisa, ja que la segona considera que no està d'acord en el
que comenta en Eduard, al·legant que l'associació només ha de donar informació rigorosa i
la realitat és que no hi ha cap rigor en afirmar que es vagi a un establiment no acreditat amb
una mínima seguretat només formulant unes quantes preguntes, i a més considera que hi ha
un problema d'acceptació de la realitat per part del celíac, qui en moltes ocasions sembla
que no vulgui acceptar que pateix una patologia crònica, i que com en qualsevol malaltia
crònica això té uns condicionats i/o limitacions. I en el cas de la celiaquia, el cert és que és
difícil sortir a dinar a fora amb seguretat. Comenta que té por que els establiments
acreditats no entenguin el concepte de decàleg i puguem perdre acreditacions
La Irene considera que és cert que els establiments acreditats fan un gran esforç per
acreditar-se i poden sentir-se menyspreats si veiem que donem un decàleg per anar a
qualsevol lloc que compleixi uns quants paràmetres.
La Maribel comenta que nosaltres com entitat i tenint en compte que som el referent en
aportar rigor, i molts pacients ens consideren "l'organisme oficial", no podríem donar
aquests tips, però podríem fer que algunes pautes les donin bloguers o altres influencers.
L'Eli torna a perdre la paraula per comentar que no entén en quin moment hem passat de
demanar als bloguers que informin del projecte acreditació, a pensar en què donin tips per
anar a restaurants si no troben d'acreditats. Considera que fer aquests tips és irresponsable
per part nostre. La realitat és que no és segur.
La Míriam considera que el podcast els membres de la junta el vam escoltar coaccionats pel
debat que s’estava tenint internament i vam estar especialment atents a si s'estava donant
un decàleg o no, però creu que si un l’escolta sense aquesta fixació segurament el que
s’arriba és a la conclusió de que l’opció segura és anar a un establiment acreditat. També diu
que no donaria un decàleg per menjar anar fora de casa a llocs no acreditats, perquè
realment no és segur, això no obstant, si empoderar-los en la línia que ja es va fer anys
enrere donant la informació de com cuinar a casa de manera segura (saler, etc..)
La Núria diu que s'ha de tenir en compte la feina que es fa per acreditar, però també s'ha de
tenir en compte la realitat del territori i que hi ha llocs on no hi ha res. No veu fer un decàleg
per menjar fora de casa, però si caldria veure com donar solució a les necessitats dels
pacients que no tenen opcions acreditades a l’abast.
La Maribel comenta que el problema no es limita només a restaurants, sinó també hospitals,
etc… i diu que potser podem explicar bé el que ha de tenir un establiment per ser apte i
poder-se acreditar, la Irene comenta que és una manera de fer valdre el projecte
