Page 24 - Revista Celiacs de Catalunya

primera persona
Celiaquia i diabetis, parella no tan extranya
La incidència de totes les malalties autoimmunes
ha augmentat ràpidament durant el segle XX i
l’inici del XXI. Mentre que la prevalença de la
malaltia celíaca (MC) a la població general és
de l’1%, entre la població amb diabetis mellitus
tipus 1 (DM1) és del 8% de mitjana. Fa 15 anys,
la prevalença de MC entre els DM1 era del 3%,
així que en la darrera dècada quasi s’ha triplicat.
Els grups de més risc semblen ser els nens
diagnosticats de DM1 abans dels 4 anys d’edat
i de sexe femení. Quan els individus presenten
ambdues malalties, acostuma a diagnosticar-se
primer la DM1 (fins al 90% dels casos) i és poc
freqüent (tot i que possible com es demostra
en el cas de la Laia) que aparegui a l’inrevés,
generalment durant els primers mesos o un any
després del diagnòstic de la MC.
La diabetis mellitus tipus 1 o infanto-juvenil
(perquè l’època més freqüent de diagnòstic
és des de l’edat infantil fins a l’adult jove)
és una malaltia autoimmune, caracteritzada
per la pèrdua de les cèl·lules dels illots de
Langerhanshians del pàncrees, responsables
de la producció d’insulina. La insulina és una
hormona imprescindible per a poder utilitzar
l’energia aportada pels aliments,ja que afavoreix
que la glucosa de la sang entri a les cèl·lules de
l’organisme i sigui utilitzada com a carburant.
La manca d’insulina provoca que aquesta
glucosa no sigui aprofitada correctament i
com a conseqüència d’això, els nivells de
sang s’eleven produint símptomes a curt i a
llarg termini. Degut a una càrrega genètica
comú i la relació entre els factors ambientals
i immunològics, els pacients amb DM1 tenen
més risc de desenvolupar d’altres malalties
autoimmunes, essent les més freqüents la
tiroïditis autoimmune i la malaltia celíaca.
La malaltia celíaca és una altra malaltia
autoimmune, caracteritzada per a la destrucció
(atròfia) de la mucosa intestinal del duodè,
26 CELÍACS GENER 2015
la qual cosa provoca diferents graus de
malabsorció intestinal.
la prevalença de la celíaca a
la població general és de l’1%
mentre que a la població amb
diabetis és del 8%
El fet que la prevalença de MC sigui major
en els pacients amb DM1 que en la població
general és conegut des de fa anys. Aquesta
associació s’ha relacionat amb la presència a
ambdues malalties del mateix patró genètic HLA
(HLA-DQ2 i DQ8), fet què predisposa a totes
dues. Es a dir, tant a la MC com a la DM1 és
necessari posseir uns determinats gens per a
poder desenvolupar la malaltia, malgrat que no
tots els individus amb aquests gens l’acabin
patint, ja que és necessari un factor ambiental
desencadenant que pugui activar-les. Es creu
que el consum de gluten podria ser un factor
causal per a ambdues malalties, tot i que també
existeixen hipòtesis que explicarien l’inici de la mucosa intestinal i al tipus i la densitat dels
DM1 i/o la MC després d’algunes infeccions
virals. Un altre factor comú entre ambdues
malalties és la presència de marcadors a la
sang (anticossos) que actuen contra elements
dels propi organisme (anticossos antiillots de
Langerhans o anticossos decarboxilasa de
l’àcid glutàmic contra les cèl·lules del pàncrees
a la DM1 i anticossos antitransglutaminasa o
antiendomisi contra la mucosa intestinal a la
MC). Aquests anticossos poden estar presents
anys abans que la malaltia es faci evident.
Els símptomes que ens faran sospitar la
presència d’una DM1 són: poliúria (micció
freqüent), polidípsia (molta set) i polifàgia
(fam contínua). També s’observa cansament
i pèrdua de pes per deshidratació. El temps
que transcorre entre l’inici dels símptomes i el
diagnòstic sol ésser curt perquè l’organisme no
pot resistir molts dies sense insulina.
Dra. Gemma Castillejo
de Villasante
Metge responsable de la Unitat de
Gastroenterologia Pediàtrica del Servei
de Pediatria de l’Hospital Universitari
Sant Joan de Reus
Els símptomes de la MC entre els pacients
amb DM1, absents fins en el 50% dels casos,
poden ser subtils i fins i tot atribuir-se a un mal
control de la diabetis, com: nivells inestables de
glucosa, hipoglucèmies freqüents, disminució
dels requeriments d’insulina, endarreriment en
el buidament gàstric, pèrdua de pes, retard de
creixement en els nens i pèrdua de la densitat
òssia (osteopènia); tot això degut a l’absorció
erràtica dels aliments a través de la mucosa
intestinal malmesa. També és habitual trobar
anèmia ferropènica o elevació dels enzims del
fetge. Si n’hi ha, els símptomes gastrointestinals
més comuns (presenten més símptomes els
nens que els adults) són el dolor abdominal
i diarrea, a més de la distensió abdominal,
restrenyiment i vòmits. Després del diagnòstic
i l’inici de la dieta sense gluten (DSG), els
pacients poden presentar un augment en els
requeriments d’insulina i elevació dels valors
d’hemoglobina glicosilada, degut a la millora
en l’absorció relacionada amb la curació de la
hidrats de carboni que contenen els productes
sense que gluten. En molts casos porta mesos
observar els efectes beneficiosos de la dieta.
Per realitzar despistatge de la MC, el millor
marcador en sang són els anticossos
antitransglutaminasa de tipus IgA, tot i que per
confirmar el diagnòstic és necessari realitzar
més proves, ja que els pacients amb DM1
poden presentar valors baixos d’anticossos
antitransglutaminasa com a expressió de la seva
autoimmunitat, sense coexistir amb una MC.
Per aquest motiu, només iniciarem una dieta
sense gluten després de comprovar la positivitat
de les anàlisis (anticossos antitransglutaminasa
amb valors elevats i/o anticossos antiendomisi)
i la biòpsia intestinal compatible (atròfia de la
mucosa intestinal). De tota manera, tractarem
cada cas de forma individualitzada.